jueves, octubre 19

¿Así que ahora puedo quitar las chapas?



No sé si la mejor manera de empezar un blog es con una pregunta, pero ahí está.
Entiendo que es una pregunta retórica que nos hace Nicolás Favresse en una noticia aparecida en Desnivel. Cada uno a su nivel, siente una satisfacción brutal al hacer a vista o en punto rojo una vía difícil y más si es "clean climb". Todos conocemos casos de peña que harta de escalar muy alta dificultad en deportiva -protegida con expansiones- han subido su listón personal pasandose a escalar la misma dificultad con autoprotección, incluso en vías de chiquicientos metros.

Mientras aquí todavía estamos con debates sobre equipamientos, reequipamientos y sobrequipamientos, fuera hay alguien que plantea un desequipamiento.
¿Es la evolución lógica? ¿Debemos tener en cuenta la pregunta de Favresse, mascarla, rumiarla y sacar conclusiones? o pasamos porque es un "iluminado valiente con poco futuro".
¿Debemos pensar que si pasamos nos cerramos a la evolución? o ¡que viva el estancamiento! que así controlo mi dosis de mieditis (la establecida por la distancia inamovible entre chapa y chapa) que es de majaras eso de poner uno mismo los seguros.

5 comentarios:

Anónimo dijo...

No es ninguna novedad. Conozco a escalador que incluso le puso nombre: "punto negro". Encadenar una vía sin utilizar las chapas que ya están puestas pues ale, a quitarlas.

No deja de ser una adaptación de la vía al nivel del escalador.

Anónimo dijo...

Donn

Tu mateix has començat dient que en Nicolas Favesse era un Chapero ( segons el vocabulari, no sempre respectuós de la MANONEGRA)..iq ue s'ha acabat passant al clean a muerte, apurant vies de la òstia a la Patagonia i altres antípodes...

Segons el meu modest criteri, la "EVOLUCIÓ" de cada escalador és l'únic aspecte llibertari que hem de conservar. CADASCÜ hauria de ser lliure de evolucionar en aquella direcció o fins al punt que li vingui de gust. ËS impossible ( o utòpica), la conicidènccia de milers de vectors dispars i de diferent orientació que representen cadascun dels sentits i conceptes de la escalada...i d'això se'n diu dversitat...

Igualment, apart de "associar" grans grups de tendències en conceptes com "esportiva","clàssica", "clean a muerte", "solo" "psicobloc"..etc...hem de tenir en compte que l'únic que és comú, i no sempre, és el terreny de joc...

A nivell personal recordo l'odi que tenia alguns matins en que es llevava un dia "perfecte" i haviem de enfrontar-nos a la via escollida...la terrible ·gam" de la Momieta..quina por...i també recordo el plaer que sentia escalant la Brutis, tant segura i tant xula...els temps canvien i ara mateix la GAM no té cap interès per a mi...i la mateixa il.lusió i amor odi me la va generar la FADA MALDÍ, mentre que la Brutus ha estat al final un boulder alt que amb algun bon porter ha acabat sent un genial TSUNAMI...

recordo la por penjat de gantxos i alhora el plaerq ue ra he sentit progressant precariament en alguna altra via...

La evolució és personal i intransferible, fins i tot l'Alsina va acabar passant de equipar esportiva i es a dedicar a obrir vies per sota...i no totes van ser com la CESÁREA sinó que la final les obria al rotpunkt, com la Kungfú, o penjant-se, com a Stbeneddictes...

L'ètica acostuma a ser una mesura del nostre sostre de incompetència, i només l'apliquem fins aquell punt on som capaços de sortir-ne vius ( s'entén de manera voluntara, es clar). A partir d'aquest moment, 7a i A4 són dificultats escalades fa ja molts anys, sense cordes ( en el cas del 7a), i en solitari ( en el cas de l'A4)..¿podrioem dir que aleshores la Santbeneddictes no és un pas endavant a nivell d'estil??

Rescordo fins i to que la TRENCAIGUES, calia fer-la amb CAMALOTS, perquè segons en josep maria, si falques acabes rebentant la roca...ai quins forats més macos que hi ha al primer llarg...¿L'alsina no falcava mai??

Evidentment la curiositat i l'esperit de superació és la guspira de l'evolució en l'ésser humà ( primer el grau i després el risc). Generalment tots tenim un SOSTRE en grau ( no només pel físic sinó per l'estil de vida i el temnps), mentre que a nivell psicològic el sostre és el SOLO.

El "clean" no és un objectiu, sinó un medi més pur, l'única puresa és escalar sense cordes, com a compromís absolut i coherent amb un valor de autosuperació...restar xapatges o protegir-se més net és tant sols una mesura de la nostra menor o major covardia.

¿ POdem treure doncs les xapes de la Brutus, la Lucky, la pAranoias, la Entre las Cejas, L'unicorni, tot el totxo del Calimotxo, la As de bAstus, etc etc etc???

L'únic valor inamovible ha de ser el de la llibertat propia, i el del respecte absolut cap als altres i al medi...mirant que aquests valors no colideixin tot serà molt més fàcil.

Com que això, evidentment no és ni probable ni desitjable que succeeixi, quedem-nos doncs amb aquests dos petits valors ( llibertat i respecte a ultrança), que segur que faràn que cadascú acabi arribant allà on més ens plagui...

K. dijo...

Curioso, casi el mismo debate ha salido a la vez aquí y en el blog de A5lunnis:

http://a5lunnis.blogspot.com/

Donn Demetrinco dijo...

Anónimo,
A mi entender mas que una adaptación de la vía al nivel de un escalador, sería la devolución del terreno a su estado natural. Para el que piensa que escalar implica la mínima alteración del medio, sería un “progreso”. ¿no?

Amigo Calmat,
Es evidente que la evolución personal es dispar y diferente de las ajenas y que a veces se hace difícil la coincidencia con otras. Pero el techo de nuestra actividad (no el propio sino el general) sí puede medirse con los logros de dificultad alcanzada por uno o por otro.
Aún así lo bueno de lo nuestro (escalar) es que cada uno puede ponerse sus cotas, y, sin confundir libertad con libertinaje como decían los curas de mi cole, escalar las rutas de los demás sin sobreequiparlas o desequiparlas con y de anclajes fijos.

K,
Gracias por tu indicación. Soy asiduo seguidor de a5Lunnis y conozco a Santi Llop desde que éramos “llobatons”. La historia que cuenta es un fiel reflejo de su personalidad y trayectoria.
También soy un asiduo a tu blog, uno de los más vivos que conozco.

Anónimo dijo...

Creo que todos estamos de acuerdo en que sobreequipar es una guarrería. Lo que ya no está tan claro es dónde comienza la noción de sobreequipar. Y no sé si vamos a tener suficiente generosidad como para aceptar un término convencional, algo así como: la medida justa sería la que permita proteger los pasajes en función de su dificultad, tomando como referencia la graduación estándar. Y el criterio, en todo caso, tiene que ser siempre equipar lo mínimo imprescindible.

Por otro lado, siempre me ha parecido una guarrería el desequipar cuando se hace a base de romper seguros y destrozar la roca.


A quien le parezca que una vía (o un largo) está demasiado equipada, que no use los seguros. Pero ¿hace falta romperlos? ¿Quién es el dictador que va exigir que todo el mundo escale a su nivel de coco?

Hay que respetar la naturaleza de los itinerarios no metiéndoles más hierro del imprescindible y dejando la roca en su estado más natural posible, de modo que nos permita pasar por allí sin jugarnos la vida cada dos metros. Y, si alguien la caga sobreequipando, hay que pensarse mucho lo de romper y andar haciendo destrozos. Y, lo dicho, quien se la quiera jugar, sólo tiene que prescindir de los seguros que le sobren.