UNA MAGNÍFICA EXCUSA

Ya hace muchos meses que no le doy a la tecla, y, por supuesto, ni miro la pantalla para saber del tema. De hecho creo que estoy bastante curado de mi adicción... pero -siempre hay uno- la tentación es irresistible cuando un amiguete te pide que cuelgues un post con una historia interesante.

Oriol me cuenta que nadie ha querido publicar este artículo –webs oficiales o particulares, revistas de tirada nacional...- por algún oscuro motivo –que no me cuesta imaginar- concerniente al material usado en las aperturas, me deja entender.

Hace ya unas cuantas legislaturas que nos conocemos, le tengo por buen amigo y no muy secretamente admiro su trayectoria alpina. Intuyo que él debe adivinar en mí a un viejo ex-adicto a la roca, hecho polvo y cascarrabias que disfruta del vicio de Onán con las imágenes de alpinismo.
No puedo evitar pensar porqué me facilita este scoop a mí, soy el último en la fila de los outsiders de la pantalla. Seguro que conoce mi liviandad y lujuria. Me importa un bledo. Para mí es un placer morboso y agradezco su detallazo.

Pero en mi fósforo prevalecen otras ideas:
Joder...¿Pá qué estamos los amigos?... simpatizo a tope con su concepto espiritual de la escalada, el tío es uno de los mejores alpinistas que tenemos por casa ahora mismo. Otros, que le doblan la edad, venderían su alma al diablo por tener la mitad de su historial.
No veo motivo de crítica en el uso mesurado de un taladro para abrir vías –yo en su día lo hice- si es que es éste el motivo por el que no le quieren publicar el artículo. Tampoco creo que sea para salvaguardarlo de la ley por la ruina que le puede causar aquello que cuenta que ha hecho. Quizá por coincidir en el tiempo con el pollo del uso del taladro en Ordesa? Ya saldrá el sol por Antequera. En todo caso confío mucho en el buen criterio de Oriol...

Más allá de todo esto, una de las cosas interesantes del artículo es el poso que queda; dos vías en lugares fabulosos y para casi todos los públicos, y, una declaración de principios: su pasión por escalar –lo que sea- y ese pensamiento libre respecto a las formas que en ocasiones puede cambiar espitador por taladro o saco de plumas por vivac a pelo.

L’escalada es una magnifica excusa per a visitar països llunyans. Parets que ens han entrat pels ulls, o simplement ganes de conèixer altres cultures i gents, les motivacions de l’alpinista son d’allò mes diverses. Però això si, sempre carregats amb un munt d’estris per a la vertical, mai som turistes convencionals, uns arrosseguem piolets i pitons, altres cordes i mosquetons, els més afortunats amb els peus de gat i el magnesi ja saben gaudir.
Encara que de roca, com a casa a pocs llocs, tant si amb un bloc de bon granit en tenim prou, com si el que ens agrada es trobar noves línies en parets, la Ribagorça n’és plena. La comarca menys poblada i amb menys densitat d’habitants de Catalunya; si hi afegim l’altre costat del riu que de forma administrativa ens divideix, el tant per cent d’habitants per quilòmetre quadrat no fa sinó disminuir.
Com diuen per ací, això es degut a que hi ha molt “mal país”, així es denomina el terreny que nomes trepitgen caçadors, pastors d’ovelles i crabes i en els darrers temps algun excursionista ben calçat a més dels escaladors.
Des de l’immillorable calcari de la serra de St. Gervas fins les agulles que flanquegen el port de Caldes, els amants dels “rocasots” tenim un gran terreny de joc.
A l’altre costat del port, sempre es divisa a l’horitzó el verd del “Pla de Beret”, icona del “bon país” per a un ribagorçà.

Setembre 2009.

L’agost ja era aigua passada, la feina afluixava; els turistes, les presses i les cabòries del mes més productiu de l’any ja era historia. La tranquil·litat que es respira a Taüll a primers de setembre es pot palpar en l’ambient, tothom està més relaxat, hi ha espai suficient per aparcar el cotxe a la plaça, l’hora del cafè amb els veïns s’allarga i coneixes a tota la gent del bar.
El regal d’aquestos dies era degut a un aplaçament del meu vol cap als himalaies, doncs el meu company d’expedició acabava d’arribar del Pakistà i necessitava uns dies de descans. Quan ja m’avia fet a l’idea d’estar prenent uns sucs de fruita naturals a Katmandú, de sobte tenia una setmana de bon temps, poca feina, facilitat per a engrescar companys i idees per a noves vies als voltants de casa.
Obrir vies enganxa, passar per terreny desconegut, resseguir per primer cop aquestos camins verticals. Te alguna cosa que ens fa gaudir més de l’escalada; accentua els nostres instints i posa de manifest tota la nostra experiència.

Ribera de Caldes.

Aquest estiu ja havia estat en dues ocasions en el cim del Pa de Sucre, primer amb uns companys: hi vàrem anar a escalar l’estètic Mussol de Tumeneia, agulla de gran verticalitat situada en l’inici de la via normal on hi trobarem una de les millors fissures de la Ribagorça.
Dies més tard, mi va dur la meva professió de guia de montanya, tot resseguint el fil de l’aresta que divideix la vall d’Aran de la Ribagorça; les tres dents del Tumeneia i l’esperó nord del Pa de Sucre, una de les millors arestes d’aquesta part dels Pirineus.
Tot baixant, en ambdues ocasions em quedava observant la cara sud, on una línia amb “xorreres” de granit ajagut duia directament al cim. Allò segur que no estava obert, encara que no semblava difícil l’absència de figures on assegurar-se, obligaria de ben segur a posar nombroses expansions.
Amb en Sidi d’Espluga de Serra, esmorzem a casa ben abans de l’alba quan clareja ja hem passat la pleta del Riu Malo, son encara les vuit del matí i ja estudiem a ull nu la línia a seguir en la vermellosa muralla sud d’aquesta dent granítica.
El trepant elèctric que he adquirit aquest any va de meravella, lleuger i manejable, però hem d’anar amb compte doncs l’autonomia no es el seu fort.
Estudiem be els emplaçaments dels expansius; que es segueixi be la línia però amb una certa alegria entre les xapes. La via no surt difícil i a les tres de la tarda ja ens mengem l’entrepà a prop del cim. Hem deixat al nostre darrere una línia maca , arregladeta i d’una dificultat en torn al cinquè grau, trets que la farien esdevenir clàssica sinó fos per la llunyania de la paret.
L’endemà com a guia, ajudo a una parella de Terrassa a acabar els “cent cims”. Pugem al pic de Comalestorres, tot passant al peu de la seva cara nord em venen al cap records de la més tendra joventut i la mirada se’m clava en la línia hivernal que varem traçar, ja farà deu anys, amb els de Farré de Llesp.
La cervesa al bar de la plaça es ben merescuda, tot el matí caminant pel “mal país”, si als caçadors de la generació del meu avi els expliques que avui a Comalestorres, ens hi hem trobat a mes d’una dotzena de persones, entre els que anaven al Comaloforno i els escaladors, no sen farien creus i de ben segur exclamarien “ i tots sense rifle! “.

Aigüestortes.

El matí següent es mercat al Pont de Suert, acompanyo a Ricardo, el meu pare, i gaudeixo de la vida social de comarca. Tothom hem diu el mateix – si que estàs roy! –es clar, els dic jo – tot lo dia pels caps dels corones.
Ja a cassa tot dinant, truca en Matt que n’està fart dels barrancs i desploms de Rodellar, te ganes d’escalar amb mi i a ser possible d’obrir alguna via “d’aventura” que diu ell.
De seguida truco a en Pato el guarda del refugi de l’estany Llong, passa a fer el cafè a casa i li dono una motxilla plena de ferralla que ens pujarà amb el cotxe del refugi.
En Matt te problemes a la furgo i arriba tard, dormirem a Taüll i pujarem al refugi de bon matí. L’alba ens sorprèn caminant per Aigüestortes, la motxilla no pesa i les presses ens fan passar el fred.
L’esmorzar al refugi es breu a aquesta hora del matí el refugi es un galliner, tothom vol esmorzar i seguir la marxa cap al coll de Dellui i la vall Fosca tot resseguint l’itinerari de la famosa travessa “carros de foc”.
Nosaltres però som els primers en sortir, tot i l’aclaparador pes de la motxilla la marxa d’aproximació es agradable, enfilant el camí del Portarró d’Espot i resseguint la valleta de l’estany de la coma d’Amitges. En menys d’hora i mitja ens plantem al peu de l’agulla Diboneta la més esvelta del massís de la Montanyeta, des d’ací la panoràmica de l’alta vall del Sant Nicolau es captivadora amb el gran Tuc de Colomers dominant la contrada.
La línia a seguir ja feia un parell d’anys que la tenia mirada, però dues tirades de placa on de ben segur hem beuria obligat a col·locar expansius, hem feien retardar l’obertura. Aquest any però amb el nou trepant no hi havia excusa, ja en la primera tirada me d’esmerar de valent per equipar una vertical llossa d’un granit agraït en preses però que m’obliga a perforar. Dos tirades de més bon fer i de sobte en Matt es troba immers en el pronunciat desplom groguenc de la quarta tirada, unes hores de feina i el tram clau queda equipat, ara una fissura esplèndida ens deixarà en l’ultima reunió de “Xati Factor”, des don una tirada de cinquè ens condueix a l’esmolat cim. Mentre rapelem la nit ens atrapa i a la llum de les frontals arribarem al refugi que ja esta en silenci. Per sort ens han guardat sopar i mentre engolim l’estofat que ens escalfa en Rober anem responent a les preguntes d’en Pato; -és difícil? –quantes xapes heu posat? –te línia o a quedat massa atapeïda?. Pensem que ens ha quedat força be, les dues plaques pràcticament equipades i les fissures netes, a més tot baixant hem reequipat un dels ràpels , que era d’allò mes precari.
Els ulls se’ns tanquen i ni l’enrenou de les set del matí ens trenca el son, son gairebé les nou quan ens aixequem i tots els “trekers” ja han marxat, així que ajudem una mica en la neteja del refugi i esmorzem plegats amb el personal.
A quarts d’onze ens posem en marxa, avui tenim en ment una via més curta i rapida, la primera agulla a sobre mateix de l’estany de la coma d’amitges ja feia temps que hem feia goig però costava trobar el dia i el company.
Avui no portem trepant ni burilador, la paret sembla força fissurada, agafem uns pitons, per si de cas, i comencem a grimpar.
Trobo dos pitons en la primera reunió!!. No podem desxifrar si es tracta d’un antic intent o es una de les dues vies que hi ha sense situar en el massís. D’ací en amunt ja
no trobem cap més rastre, fissures diedres i una tirada de placa on deixem tres pitons ens menen al cim de l’agulla.
Gaudim del pa amb formatge en un indret meravellós, el temps es molt bo fins hi tot hi faríem la becaina, però desprès del cigarret enfilem el camí cap al fons de la vall.

De viatge.

L’endemà tot son presses, he d’enllestir l’equipatge i falten mil detalls, a més m’he d’acomiadar dels amics, hem falta temps. Però la nit es converteix en la meva aliada, trobo temps per a tot i encara puc dormir unes hores. Assegut a l’avió camí del Nepal penso amb les vies que hem obert, se m’ha fet estrany arrossegar el trepant per aquestos indrets, encara que amb una utilització racional ens ha estalviat molts cops de martell burilador en mà.
Ara nomes falta esperar als repetidors, encarregats de confirmar o desmentir la vellesa dels itineraris.
Espero que us agradin.

El viaje de Oriol al Nepal terminó con los mejores resultados alpinos (aquí y aquí) tan magníficos como para sentar cátedra.
Aquí quedan unas imágenes del Pa de Sucre. La reseña de Noche de Acción la publicó Luichy en su día. La de Xati Factor también está en la Noche del Loro ¡cómo no!.