miércoles, noviembre 22

MI PRIMERA VEZ (Sex, drugs and rock (& roll)

Toni Casas y Joan Olivé llegaron con 15 años al refugio del Pedraforca... y fliparon como pollos. En muy poco tiempo dieron la talla y se convirtieron en dos masters.

Esta es la historia de aquel día tal como la recuerda Toni...

Tots els escaladors de més de trenta anys són uns tarats, heu passat tota l’adolescència i bona part de la joventut de cara a la paret en un ambient mancat de dones en comtes d’anar de discoteques com la gent normal, però us heu drogat tant com els altres, i ara sou uns immadurs incapaços d’assumir cap responsabilitat, m’ho va dir una ex ja fa deu anys, i tenia raó

Refugi Lluís Estasen, Pedraforca 1984
Acabem d’arrivar i contemplem bocabadats les parets de la vessant nord, mentre esperem el guarda del refugi, un geperut murri i pelut, li hem demanat que ens recomani una via als Cabirols. Surt al cap d’una estona amb baudrier i peus de gat, renegant buida més de la meitat dels nostres eixuts portamaterials, diu que el seguim muntanya amunt.
Quan arrivem al peu de paret ja hem comprès que escalarem amb ell, tot un honor per a uns barbamecs com nosaltres. El Txepes escala de primer, molt ràpid, nosaltres al darrera intentant quedar bé, som a la “via del guarda” que ell va obrir fa uns anys, la via més difícil d’aquesta paret Aviat som al llarg clau, un diedre inclinat rematat per un desplom. Ja hem adelantat els nostres companys de viatge, dos “grans” del nostre Centre Excursioniste, que van acceptat portar-nos en cotxe fins al Pedraforca, són en una via més fácil a la nostra dreta i ens miren de reüll.
El guarda ha coronat el llarg en lliure i crida desde la reunió, està eufòric. Quan hi arrivem, amb els avantbraços inflats ens fa saber que és la primera ascenció en liure d’aquesta via. Iupi !!
Els llargs que queden són de tramit i aviat correm tartera avall cap al refugi. Em sembla que hem passat l’examen amb certa glòria, sobretot el meu company que ja va de jove promesa...
Encara ens espera una altre sorpresa, potser la millor de totes, després de sopar el contingut de les carmanyoles, carn arrebossada i truita de patates de l’àvia, ens conviden a passar a la cuina del refugi...increíble el sancta-santorum dels refugis, reservats a l’elit local o visitant...en un racó sense badar boca escoltem batalletes en un argot que aviat dominarem, entre els inquietants personatges de la tertulia destaquen un gegant que acaba de tornar de l’Himalàia i el germà bessó de Frank Zappa que parla de vies obertes a Montrebei, el seu aspecte no es sembla gens al dels escaladors tradicionals però nosaltres també hem llegit “climbing in Yosemite” i portem pantalons blancs, cabells llargs i arrecades. Ens passen els porros i no podem ser més feliços.
Vaig bastant col.locat quan enfilo escales amunt cap al dormitori comunitari, el refugi és ple com un ou en aquest pont de primavera però, prudentment he deixat el sac de dormir estès en una de les lliteres, hi ha gent dormint a terra. Al cap de poca estona, en la foscor, la persona que tinc al costat, s’apropa lentament, em clava discretament el genoll, sento la seva respiració molt a prop, i és una respiració molt sensual...hi ha unes quantrs noies al refugi, d’un curset d’escalada de la UEC d’Horta. La meva vida sexual és estrictament manual i estic a punt d’explotar, li poso la mà als malucs i s’hi posa bé, ...guai....no, no fatal, és un tio...m’en vaig a dormir sota una taula.
L’endemà toca una via a la cara nord, la paret gran. El guarda ens diu que anem amb el gegant i el Zappa, van a la reputadísima Anglada-Robbins i els podem seguir, però ens haurem de treure les castanyes del foc solets.
El gegant marca un ritme infernal en l’aproximació i a peu de via proposa al seu company escalar els primers l largs, sense cordes. Fem un ulls com taronges. Tot i que no són difícils aviat es distancien. No els tornem a veure fins que són sobre una fisura ample, difícil de protegir i d’un grau que no hem escalat mai, ens criden quatre instruccions que no entenem i tornen a desaparèixer. Si, ens haurem de treure les castanyes del foc ben sols, però el meu company es un valent. Hi passa bona part de la tarda, està a punt de caure varies vegades però s’en surt. Iupi !!!. Casi a dalt ens enganxa una pedregada amb llamps i trons, passem molt de fred amb els nostres pantalons blancs i samarretes sense manigues, però aconsseguim arrivar al refugi sense perdren’s massa on ens esperen el guarda, el Zappa i el gegant amb un somriure paternal
En el 2CV, de tornada a casa, “els grans” es queixen que els hem endarrerit ( ells han fet una via de merda) i arribarem molt tard a casa, tenim les mans destrossades, els avantbraços com un titot i els pantalons blancs foradats. Que els donin pel cul, som immensament feliços.

Toni Casas




10 comentarios:

PGB dijo...

M'encanten aquests relats! :D
I que bo el comentari de l'ex-novia! ejejeje m'ha fet riure força :)

Donn Demetrinco dijo...

Gracias Pgb,
Tengo multitud de historietas acumuladas... me satisface poder transmitirlas -rollo abuelito cerca del fuego- y que alguien las aproveche, como mínimo para sonreir que siempre va bien.

pgb dijo...

Bones Donn, tinc una petita curiositat...

Qui es realment Donn Demetrinco? ;) Podries organitzar un quien es quien 2! jejeje

bisbal dijo...

HOLA HERMANO CONEJO

Donn Demetrinco dijo...

No sé, no sé. Pgb, Soy un tío tímido. Lo pensaré... Un rollo enigma agatacristiherculespuarot con pistas??

Bisbal,
Tú sí que sabes. Como andas? Qué tal los iberos?

Pekas dijo...

Totalmente de acuerdo con el comentario de su "ex".... tantos años "cara a la pared" no podia traer nada de bueno.... Yo de drogas he pasado ... pero de la droga de la pared...de la droga de vivir en la montaña...no me he podido resistir... Esto ...de seguro ...que es de las pocas cosas enlas que estamos de acuerdo mis "ex" y yo... :-)))))))

"Los romanos...los romanos... ???? una mierda al lado de los etruscos... !!!! " (del Milagro de P. Tinto... )

Saludos con sabor a orujo de 15 hierbas... !!! ;-)))

Donn Demetrinco dijo...

Si Pekas, a veces nuestras ex nos tienen el punto muy bien pillado. Por eso son ex, y de ahí esa potestad que tienen de meterse con nosotros, los de la liga de la "cara a la pared".

¿cómo va tu branquia? ¿haces bondad?

Piju dijo...

Situo el teu relat a l'época la de la new wave, bons anys aquells...rock and drugs per un tubo, però lo de sex, justet, no em crec que a la cuina del refu hi haguessin moltes xatis...

Donn Demetrinco dijo...

Piju,
Pos mira, que sí, sí i sí, a la cuina del Estasen sempre hi ha hagut marros. En aquella epoca bastants mes que ara.
La meva primera senyora la vaig coneixer alla. I avans i despres altres.
Erem joves, ocurrents, guapos i musculats.
Coses que avui en dia ja no ens pasan...

sergio montalban dijo...

Soy el tercero de esta historia,el conductor del 2CV. He colgado una foto de nosotros en Facebook. Parece que estamos en el Camp 4