domingo, febrero 14

4º FESTIVAL HIVERNAL DE LA VALL DE BOÍ (la crónica)

De vuelta a las letras. No tenía el más mínimo sentido seguir con el blog abierto y no colgar un triste post. Una vez más constato que la vida da sorpresas. Esta vez va a ser gracias a Oriol Baró que retomo el blog.
Oriol me pide que cuelgue esta pequeña crónica sobre cómo se desarrolló el 4º Festival Hivernal de la Vall de Boí. Cómo no hacerlo y luego cuando me lo encuentre por la Vall chocar la mano.
A notar el montaje de la pueba nocturna digno del maestro constructor de Boí -el que levantó la iglesia y el campanario hace casi mil años- que seguro debió pergeñar andamiajes de esta magnitud y más, pero no con este fin.
Este es el relato de la fiesta.

4º Festival Hivernal Vall de Boi 2010.




Aquest any ja passem per la quarta edició d’aquesta festa de la muntanya hivernal, durant gairebé una setmana a la vall de Boi es respira un ambient festiu i esportiu, amb participants d’arreu dels Pirineus.
El dimecres, dia tres de febrer, s’havia de disputar la primera prova, el descens d’estil lliure o freeride, però, tot i que l’espessor de la neu als voltants de l’estació de Boi Taüll era considerable, també estava molt dura. Les plaques de gel i la poca neu pols acumulada, feien molt perillosa una prova d’aquestes característiques, i l’organització va decidir canviar-la per un “Freeride Bordercross”: una baixada d’uns 650m de desnivell, amb trams de pista i altres de fora-pista, amb un traçat força ràpid i espectacular. De cinc en cinc, els participants prenien la sortida i els dos primers es classificaven per a la següent ronda. Caigudes i salts van donar espectacularitat a les baixades, però també un parell de lesions.... L’entrega de trofeus i la festa posterior van ser un èxit: berenar, visionat de les baixades, músics ribagorçans en plena forma i un públic entregat en van fer ben bé un “festival”. Pitjor que les dos lesions de corredors, la nota negativa d’aquest dia ens la donà un accident mortal a Cavallers; altre cop la muntanya de les nostres passions s’enduia els nostres amics abans d’hora.
El divendres, dia cinc, es disputà la ja clàssica “Cronoescalada Vall de Moró”, o quilòmetre vertical. Aquest any l’esperit competitiu estava més present, molts dels participants lluïen materials ultralleugers i malletes de lycra integrals. Els mes de mil cent metr
es de desnivell ens van fer venir gana: a la costellada prèvia a l’entrega de premis, en un ambient hivernal total, amb la burrufesta que ens rebossava, ens vam acabar tots els pans abans de començar amb la carn.
Només quedava la prova de “Dry Tooling”, canviant esquís per piolets: a les nou del matí del dissabte els participants enfilaren el camí cap a Cavallers. La carretera tancada i tothom a caminar, entre el vi calent i les tibades de braços anava pujant la temperatura. Mentrestant l’estructura per a la final, a la plaça de l’església de Boí, anava prenent forma.
A la nit el nombrós públic assistent caldejava l’ambient, i els participants donaven l’espectacle que s’esperava. La festa s’allargà fins ben entrada la matinada, musica en directe amb “Rumbalgia”, cerveses, etcètera.

Els guanyadors de cada especialitat s’enduien un pernil (de l’espatlla), els segons un formatge i els tercers un xoriç. El darrer dia s’estregava també el pernil-pernil, el que acredita el millor classificat en les tres proves, el que podríem anomenar la “combinada hivernal” o “l’alpinista complet”: Enguany, l’aranès Rafa Mombiedro es va convertir en el primer esquiador que es defensa bé amb piolets, quan en les altres edicions el pernil havia estat per a escaladors que es defensaven esquiant.
Classificacions,

Freeride:
Esquí alpí; 1er Rafa Monbiedro, 2on Alex Gaesche, 3er Aimar Navarro.
Snow; 1er Carles Pons, 2on Victor Lombardero, 3er Paco Aragones.
Telemark; 1er Sergio Willie, 2on Albert Bros, 3er Xavi Farré.

Cronoescalada:
Nois; 1er Jordi Palomares, 2on Albert Vilana, 3er Xavier Guillamó.
Noies; 1ª Vanessa Señis i Marta Riba, 2ª Montse Bacardit.

Dry-tooling:
1er Mikel Bonilla, 2on Martin Elias, 3er José Castanera.


L’organització del Festival vol agrair la participació de tots, alpinistes i col·laboradors, públic assistent, grups de música voluntaris, proveïdors de premis, comestibles o no: Grifone, Black Diamond, Embotits Casa Conilla, GR-Zero Barcelona, Camp Base Granollers, Esports Besiberri Barruera, Free Flocks, Doctor X, FEEC i CEAR; i especialment vol destacar la participació principal, no només econòmica, de l’Ajuntament de la Vall de Boí.


Llevo tiempo debatiendo pa mis p’adentros si debo chapar este asunto o no. Como dice el conseller Maragall “hay fatiga y ya no están bien vistos los artefactos”. La fatiga me la ocasiona la poca frescura de argumentos de unos pocos tíos pesaos que tienen al personal en constante estado nervioso, basándose en declaraciones claramente provocadoras, en los foros montserratinos. Los artefactos son las pocas ganas de darle a la tecla que tengo.
Reinicio pues un tiempo de trabajo e intercambio con los que leéis por aquí.

7 comentarios:

TL dijo...

pos a muelte Donn, que ja et tenéim en farta...

Y a los amlos ni nombral.lo...

Pekas dijo...

Gladiator te envía unas buenas dosis de fuerza para que le des con ganas al teclado... eso sí..siempre que te venga en gana.. ;-))))

Saludos con aroma de orujo de hierbas varios desde la chimenea del hogar...

Anónimo dijo...

Nunca he estado en el Festival de Boí, no por falta de ganas más bien por sobrante de obligacione y un poco de complejo, entre tanto lolo que pinto yo.
En cuanto a lo de los tíos pesaos ahora parece que la cosa este bien encarrilada, me lo parece a mi??.
Lo de la tecla amigo esta usted en su derecho de hacer lo que le plazca aunque como ya le dije una vez su lectura me alegra muy mucho mis madrugones

Un Kurrante en un día que pinta tranquilillo.

Donn Demetrinco dijo...

TLR
En realidad debe ser una tara mental propia. No tiene sentido que las tonterías del personal revuelvan mis tripas, pero es que mi mente es débil lo que me lleva a ser asín de raro.
Glacias pol echalme en farta.

Pekas,
Esto del orujo debe de poner el cerebro a prueba de interrogatorios de Guantánamo, lo probaré. ¿Hay de malta?

Un kurr,
Fuera complejos, que se mueran los guapos.
Me anima que mis letras alegren tus madrugones, miraré de complacer tus deseos y darle a la tecla con suficiente asiduidad.

Anónimo dijo...

ya se que es una pregunta con trampa pero alguien de aqui sabe o ha probado ¨el pas de la pela¨

Anónimo dijo...

Puf, Donn, internet está lleno de pelmazos, es una pasada. Nunca se han dicho más tonterías, predicado más incongruencias y han aparecido más hipócritas en la escalada que desde que existen los foros, blogs y demás instrumentos demasiao a menudo usados para la vanidad y la autoexhibición. Me alegro de que escribas de nuevo. Eres de los pocos a los que siempre merece la pena leer.
Tino

Donn Demetrinco dijo...

Anónimo de la Pela,
Si es el de la entrada del monasterio -a la izquierda de la dachada- servidor se hartó de practicar con él hace más de treinta años. Con rocciatores, dos calcetines gordos, botas gordas y sin usar la pela.

Tino,
Se diría que somos amiguetes, siempre me echas flores.
Cuando preveas venir a BCN dame un toque a largodificilyenlibre@gmail.com , habrá cerveza gratis.
Tenemos muchos conocidos en común...